dijous, 12 de juliol de 2007

Se esta bé al Corso Como.....


Sempre que vinc a Milá, vinc al Corso Como. M'encanta.

La majoria de vegades no compro res. Només miro, xafardeixo. La roba, la gent..

Avui he donat una volta per la botiga. Primer el que els hi queda de rebaixes...després lo d´hivern. Llavors...lo d´home, els perfums, els collarets, les coses de casa, les edicions limitades..Ben bé, una hora.

A d'alt hi ha la galeria d'art. Exposicions de fotografia molt interesants.
Hi he pujat. A mirar llibres, discos. Sentir la música que posen..

Llavors, al baixar, m´he quedat al pati. Es lo millor, una delìcia.

Es un pati interior d'una casa de veins a on al fons hi han una mena de magatzems.Un es la botiga i l'altra es el bar.
Les parets estan deixades, la pintura cau. Han posat un cobert que cobreix la mitad. Es de ferro negre, formant cuadres. Just al mitg hi ha una font rodona recoberta de mosaic també rodó.

Al Corso Como tot es rodó, geométric. Panells formant formes ètniques.

Al terra, ciment d'un color de molsa florida, pulit i vernissat.
Unes tauletes rodones de ferro negre i de fons d'esmalt de color verd fosc fent aigues. Cadires de ferro arrodonides i vímet a la base a on al hivern hi ha una manteta pel fred.
El sostre es un trenat de ferro on si enllacen una mena d'ocellets sense cos. Només plomes..

I la gent... es tant entretingut..

Hi ha gent de tot el mon. Es la meca de la moda, de les tendències. Dissenyadors, models, estilistes, japonesos carregats de bosses, "fashion-victims"......tothom a mirar, a fer-se veure...a observar...

A la vegada, es un lloc infinitament tranquil. No et sents fora de lloc.

A vegades hi ha la mestressa, la Sozzani, un icona de la moda.

Lo millor es que el luxe no es veu per enlloc. Per aixó un si sent be. Tot i que es caríssim i exclusiu . Peró no es nota .

Pocs milanesos hi han aquí. Suposo que tothom és de fora. Per aixó m'hi sento be. Si no hi vinc, es com no estar a Milá.
Prendre un Martini Dry amb unes patates fregides i et troves a un món irreal, completament irreal.

A la meva ciutat aixó no es pot explicar, no ho entendríen. Forma part de la meva vida.

En fi, quan surto més satisfeta, es quan puc veure algun pardalet que entra al cobert a compartir taula amb tots els tontets que estem aquí.